Ta shi delek!!!
Ja no tenim mal de caaap!! Ja tornem a caminar i a parlar a la velocitat normal per un esser huma i estem molt contentes! Som unes campiones! Que carai tres dies per aclimatar-se!! Qui ho ha dit? Nosaltres amb una tarda ho matem, aixo! Estem estupendes.
Avui hem suat molt. A les 9 h del mati ens ha vingut a buscar en Tsering amb el super-Toyota-que-lo-flipas i ens ha portat al Norbulingka (=”parc de joies”), el Palau d’estiu del Dalai Lama. Flors, flors i mes flors col.locades cadascuna en un test (i nosaltres diem “quina currada, no? amb lo facil que es fer un parterre”!). Pero s’ha de dir que quedava precios.
Despres hem anat al Potala (=”casa del Dalai Lama”), el palau d’hivern del Dalai Lama. Com veureu a les fotos, l’escalinata per arribar-hi no es cap conya, i clar, a 3700 metres d’alssada (i amb nomes una hora de temps per veure-ho tot), ens arribava la llengua a terra i suavem la cansalada. L’anecdota del dia ha estat quan hem arribat a dalt. Com que ens fan veure tanta aigua, jo (la Nuria) havia de fer un riu. El guia m’ha indicat on era “l’excusat” i li he dit que ara tornava. Al cap de 30 segons, jo ja havia tornat, amb cara de panic i blanca com un llenssol i dient “es igual, ja m’aguanto”. El fet es que l’espectacle era digne de veure. Una sala sense pavimentar, fosca, extremadament pudorosa i plena de iaies tibetanes amb el cul a l’aire i en fila fent les seves necessitats en forats a terra sense cap paret al mig. No es podia ni respirar.
El guia encara riu. Tinc la lleugera sensacio que ell ja sabia el que passaria.
El Potala per dins es impressionant. No ens han deixat fer fotos, pero es una cosa que s’ha de veure algun dia. Tombes enormes d’or massis, de 7 metres de base per 12 d’alssada, escultures de budes, lames, trons, mandales, fets d’or i pedres precioses. Un tresor de cap a peus!
El guia explicava a 100 per hora, la Nuria feia traduccio consecutiva i al final ja no podia ni parlar del cansament. Els xinesos ho tenen extremadament controlat. Per entrar el guia ha hagut de presentar els nostres passaports amb antel.lacio per donar-nos hora. I a la porta ens els han tornat a demanar, juntament amb el permis que portava el guia. I nomes et donen una hora per veure-ho tot. A la sortida fins i tot et tornen a posar un segell al permis. Tot controlat!!
Despres hem anat a dinar i a fer un vol pel casc antic a veure les paradetes d’artesania. Se’ns ha acudit demanar preus i ens hem tornat a estressar. Aquesta gent s’ofenen si no negocies fins a la mort i regateges el preu tan com puguis. D’entrada et diuen el doble del que val (t’ho escriuen en una calculadora, pq parlant no ens entenem pas) i despres volen que tu els diguis quan en pagaries. El problema es que quan has fet aixo ja no pots marxar! Si preguntes, compres. I si no, ets un maleducat i et diuen que marxis, que no et volen tornar a veure mai mes. Total, que despres d’un mal trangol important amb una venedora del mercat (que ens estirava el brass quan marxavem), hem acabat totes dues amb un collaret de pedres (segons ella, precioses) i tornant cap a l’hotel sense ni mirar a la cara dels altres venedors que ens volien enxufar qualsevol cosa. Buf!! Quin patir!! No preguntarem mai mes.
Com que teniem temps, hem tornat a agafar un rigshaw (per 0,50 centims) i hem estat fent fotos per Lhasa que encara no haviem pogut fer.
Fa una estona ha tornat a fer el diluvi (sembla que toca a aquesta hora cada dia) pero ara ja s’ha aclarit altre cop.
Dema encara som a Lhasa i dema passat ja comenssarem a fer la ruta en 4×4.
Continuara…
petonets
Carol i Nuria
PD: Agnes, els lavabos d’aqui l’hotel son normals! Que m’havia de pensar jo que serien com aquells forats al terra de la Xina!
Comentaris Recents